Sir Ken Robinson, presenta en Agora Talentia, I Foro Mundial del Talento en la Era del Conocimiento en Pamplona la seva visió sobre la creativitat...
...."Paul McCartney odiaba la música cuando iba a la escuela. El mismo rechazo sintió el guitarrista de los míticos Beatles, George Harrison. Y a Elvis Presley le negaron la entrada al club de canto de su colegio. Estos tres ejemplos fueron utilizados ayer por el gurú mundial de la creatividad, Sir Ken Robinson, para cuestionar el sistema educativo. " Pasaron por la escuela y nadie detectó que tenían talento para la música. Aquest és un dels exemples que il.lustren la seva particular visió del sistema educatiu. Notícia a Diari de Navarra Declaració de Navarra
No cabe duda, en nuestras escuelas hay problemas que exigen políticas decididas, transparentes y serias para mejorar algunas dificultades sociales que terminan afectando la calidad del sistema en su conjunto. Los indicadores negativos (véase la baja puntuación que obtienen nuestros escolares en el Programme for Indicators of Student Achievement, PISA en sus siglas en inglés) y la hasta ahora ineficacia para rectificar esos déficit, exigen poner ya manos a la obra.
La educación es un proceso complejo y el aprendizaje una actividad y un logro difícil, que requiere condiciones previas que quizás son determinantes. No se aprende todo lo que se enseña, ni sólo lo que se enseña. Aprender es, en gran parte, un acto voluntario que exige al estudiante grandes dosis de esfuerzo y motivación, al tiempo que puede ser un sencillo acto de mejora de capacidades y competencias cuando las actividades que producen aprendizaje se realizan en un contexto grato y estimulante, en el cual la tarea se percibe como atractivo reto porque se visualizan las interesantes consecuencias del éxito.
Pero para aprender, en cualquiera de sus versiones, hace falta una convivencia tranquila y positiva que provoque un estado emocional de confianza, respeto y afecto positivo entre estudiantes y profesores, así como la percepción de que aula y centro son escenarios seguros y dignos de confianza. Así, la buena convivencia soporta y alimenta el aprendizaje y éste, percibido como éxito y gratificación, vierte sus positivos efectos a la convivencia. Convengamos, pues, que la buena convivencia y la excelencia en el proceso de aprendizaje son los dos motores de la calidad de la educación. Pero nada de ello se relaciona con poner al profesor cuarenta centímetros por encima de sus alumnos, ni con militarizar a los escolares, haciendo que se pongan firmes y en pie cuando entra.
Es cierto, niveles superiores de autoridad docente son exigibles, pero niveles de autoridad moral, no de autoritarismo ni de militarismo. La autoridad moral emana de la personalidad social en atribución de los que están en contacto directo con ella. La autoridad moral del docente debería no discutirse por ser, en cada momento, la mejor opción en el interior de la tarea común de enseñar y aprender. La autoridad moral -no el autoritarismo- se consigue logrando que los docentes se perciban como ciudadanos profesionalmente valorados, queridos y bien pagados, trabajando en escuelas bien equipadas, que disponen de los recursos, humanos y materiales. Haciendo que las ratios profesor-alumno sean más pequeñas, flexibles y adecuadas a la tarea concreta; los especialistas en inglés dominen ese idioma y ofrezcan modelos idóneos e interesantes sobre cómo se habla, lee y escribe; los profesores de ciencias dominen adecuadamente sus materias para que sus alumnos los reconozcan como autoridad científica; los profesores de lengua y literatura dominen a la perfección el español y transmitan pasión por el arte de leer y escribir; los profesores de educación física orienten hábitos de salud corporal y estimulen el sano deseo de competencia deportiva; la orientación escolar sea una herramienta al servicio de la detección preventiva de dificultades personales y grupales, con recursos para detener los problemas a tiempo. La autoridad moral del docente nace en su competencia para expresar su dominio de aquello en lo que tiene que hacer que el alumno progrese.
Todo ello requiere esfuerzo. Esfuerzo de los docentes para desempeñar su rol con seguridad, creatividad y coherencia, convirtiendo su desempeño profesional en actos de autoridad moral y modelo de ciudadanía. Esfuerzo de los escolares para aceptar la disciplina del estudio y la convivencia democrática. Esfuerzo de las familias para confiar y respetar la escuela, acudiendo a ella con talante colaborador y la satisfacción de saber que sus hijos están en buenas manos. El docente es ya una autoridad social (artículo 550 del Código Penal), ahora hace falta que familias, sociedad y escolares entiendan que dicha autoridad está ahí para hacer crecer y aprender a los escolares, y no para rendirles genuflexiones u otros símbolos retrógrados.
La llamada conflictividad -desde el fracaso académico y la disruptividad hasta el bullying y el cyberbullying- no es irresoluble, ni exige formulas militares retrógradas; requiere que la sociedad otorgue al docente las condiciones que le permitirán presentarse ante sus estudiantes con verdadera autoridad moral, producto del desempeño de sus tareas profesionales: la tarea de enseñar de forma idónea y correcta, y la de gestionar, de forma segura y equilibrada, las relaciones interpersonales que exige la convivencia escolar.
Nuestro sistema educativo tiene una debilidad importante en la función directiva y en la gestión de la vida social en aulas y centros. Es el momento de que ese pacto de Estado que se pide desde los partidos políticos asuma que la calidad pasa por disponer de una comunidad de docentes que se perciba a sí misma con un alto nivel de dominio y competencia en su desempeño profesional. Los docentes no pueden sentirse víctimas de sus estudiantes ni convertir a sus estudiantes en soldados que responden marcialmente; los docentes deberían ser la encarnación misma del espíritu de ciudadanía y autoridad moral, producto de la confianza que en ellos depositan la sociedad, las familias y el alumnado.
Rosario Ortega es catedrática de Psicología de la Universidad de Córdoba.
Per saber més: IV Congreso Regional de Educación de Cantabria. Competencias Básicas.
TERESA FORCADES, doctora en Salut Pública, reflexiona, aporta dades científiques sobre la grip nova i enumera les irregularitats relacionades. i fa una proposta al respecte. Explica les conseqüènces de la declaració de PANDEMIA, les implicacions polítiques i fa una proposta:
Mantenir la calma, prendre precaucions de sentit comú per evitar el contagi i NO DEIXAR-SE VACUNAR.
Activar els mecanismes legals i de participació ciutadana necessaris per assegurar que no es podrà forçar ningú a ser vacunat en contra de la seva voluntat, i que els qui decideixin lliurement vacunar-se no seran privats del dret a demanar responsabilitat ni del dret a se compensats econòmicament en cas que la vacuna els casui una malaltia greu o mort.
El programa SINGULARS del canal 33 fa una entrevista al neuròleg Alvaro Pascual-Leone, catedràtic de Neurologia de l'Escola Mèdica de Harvard i director del Centre per a l'Estímul no invasor del Cervell de Boston. L'investigador valencià és impulsor de la tècnica d'estimulació magnètica transcranial, capaç de canviar comportaments. És la realitat la que veiem amb els ulls, o bé és la que veiem amb el cervell? Què ens fa ser el que som?
En el blog de Berta, he descobert una presentació sobre un curs Web 2.0, és genial. Motivadora , estimulant, creativa, clara amb una música estupenda.
Curso Web 2.0 2009-2010 on PhotoPeach, feta per Antonio González García, En el meu institut, aquest curs iniciem una formació interna sobre les TAC, crec que aquesta presentació és ideal.
Avui 1 de setembre, tornem a l' institut, s' han acabat les vacances i preparem el nou curs. Aquest any a l' institut s' inicia un projecte de formació en TIC, un assessorament per al professorat.
Hi ha professorat que vol aprendre a utilitzar les TIC a l' aula, benvinguts a aquest món virtual, no sempre resulta fàcil decidir quines eines web 2.0. utilitzar.
L'associació Espiral, Educació i Tecnologia organitza novament la seva Escola d' estiu. " En aquesta cinquena edició el nostre objectiu i repte és continuar amb la millora de la qualitat de la nostra oferta formativa i apropar-nos a les noves eines de la web 2.0, els nous recursos educatius en línia i avançar-nos a les tendències dins del món de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) per tal que esdevinguin Tecnologies per a l'Aprenentatge Col·laboratiu (TAC). Més informació: http://www.ciberespiral.org/eee09/inici.htm
Ens ha deixat Mario Benedetti, poeta de l' amor i del compromís.
Adéusiau poeta, una vida de lluita contra l' adversitat i defensant l' alegria.
Aquest és un dels meus preferits:
Primero que todo me gusta la gente que vibra, Que no hay que empujarla, que no hay que decirle Que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y lo hace.
Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar.
Me gusta la gente justa con su gente y consigo misma, pero que no pierde de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.
Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo entre amigos produce más que los caóticos esfuerzos individuales.
Me gusta la gente que sabe la importancia de la Alegría.
Me gusta la gente sincera y franca , capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables a las decisiones de un jefe.
Me gusta la gente de criterio, la que no traga entero, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó.
Me gusta la gente que, al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.
Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente, a estos les llamo mis amigos.
Me gusta la gente fiel y persistente, que no desfallece cuando de alcanzar los objetivos e ideas se trata.
Me gusta la gente que trabaja por resultados. Con gente como esa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado Me doy por bien retribuido.
El creixement dels blogs a l' educació és un fenòmen social per estudiar, una mostra d' això, ha estat la quantitat de blogs presentats als III premis Espiral Edublogs 09, més de 600. La Qualitat d' aquests, la innovació de les propostes educatives presentades, són un reflex de la blogosfera educativa del nostre país. No deixo de visitar-los. Aqui teniu els premiats, però tots els presentats també es mereixen premi, premi a l'esforç, al treball, a la il.lusió, a l' innovació....
El diumenge, 19 d' abril, el programa 30 minuts de TV3 va fer un reportatge al fenòmen de les xarxes socials. Aquí podeu mirar el video, podem parlar d' una nova revolució social? o només es tracta d' una moda passatgera. Que n' opineu?
A través del blog de Berta he descobert el projecte Golden5, Golden " que vol dir brillar" és un projecte educatiu europeo entre 5 països: Espanya, Noruega, Belgica, Italia, Polònia per donar estratègies educatives al professorat sobre 5 àrees bàsiques que són:
A Espanya, la coordinadora del projecte és Maria Jose Lera, catedràtica de psicologia evolutiva y de la educación de la Universidad de Sevilla.
En aquest enllaç podeu escoltar la seva presentació sobre el projecte en el Seminari de la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo.
El problema de rendiment acadèmic, de motivació de l' alumnat, de disciplina són problemes actuals que tenen tots els països, especialment a la secundaria, a on també es donen canvis evolutius com és l' adolescència. Aquests canvis es donen en un context social que és l' escola , en un entorn que és el grup i davant la influència dels iguals.
La influència del grup en el comportament de l' alumnat, el tipus de vincles que s'estableixen en les relacions, i algunes teories com el balance cognitiu i l' efecte audiència són la base que substenta el Programa Golden5.
L' Acadèmia de Webcasting organitza la 1ª Marató de ràdio a Internet, el 22 d' abril de 2009, Dia de la Terra durant 24 hores de ràdiodifusió per internet.
Pendre consciència dels recursos naturals dela terra, de l' educació ambiental i de ser ciutadans conscients i responsables són els objectius d' aquesta Marató.
El de març, Dia internacional de les dones, una data per recordar que encara no hem aconseguit la plena igualtat de génere. Aquest video " Un somni imposible" ens mostra el dia a dia de les relacions entre homes i dones. La igualtat real entre les dones i els homes és un somni? Des de aquí volem reivindicar que volem contribuir que aquest somni es faci realitat.
Espiral, l' associació de Educació i Tecnologia ha convocat el 3r premi Edublogs 09. Es poden presentar blocs fins al 3 d' abril. Les bases es troben en el bloc: Edublog09 Aquest premi pretén reconèixer els blocs en l' educació , com a eina didàctica per al desenvolupament de continguts i de motivació per a l' alumnat, i obrir una finestra al món de la blogosfera per engrescar als professionals de l' educació.
Les categòries per a presentar blocs són:
blocs de professors i professores,
blocs col·lectius de professors i professores,
blocs de centres educatius,
blocs d'aula
blocs d'assessorament, formació i associacions educatives.
En la passada edició de l'any 2008, van concórrer tres-centes cinquanta candidatures aproximadament i aquest bloc va rebre el 1r premi de bloc d' aula a la categoria de Formació Professional. Aquest any els companys d' Espiral m' han demanar participar en el jurat de selecció, tot un honor per la confianza.
El psicopedagog Juan Vaello Orts, exdirector d' un institut de Benidorm i professor de la UNED ha escrit un llibre en el que dóna una lliçó d'optimisme pedagògic i busca solucions possibles a la realitat de l' aula. Segons ell, sí que hi ha solucions màgiques.
Cómo dar classe a los que no quieren és un text fonamentat en l' educació socioemocional a on analitza els problemes actuals de l'educació i de la gestió a l' aula donant estratègies educatives a partir de la pròpia reflexió i adequació a la nostra realitat. Què fer, per què i com? són les preguntes que dóna respostes clares, concretes i educatives.
Aquí teniu una conferència realitzada en el CEP de Priego Montilla Via: Mikel Agirregabiria
Per la Xarxa i per correu electrònic m' ha arribat aquest conte: " La cenicienta que no queriacomerperdices", escrit per Nunila: conta contes amb una gran trajectòria de creació de mons de fantasia i somni i il.llustrat perMyriam:il.lustradora de món de màgia i il.lusions, una bona combinació per treure a la llum aquest maravellòs conte: La cenicienta que no queriacomerperdices. Simplement meravellós
Guanyador d' un premi Goya al millor documental, en la edició de 2009 i del premis Gaudi del cinema català. El documental explica la recerca personal que fa Albert Solé, un periodista nascut a l'exili l'any 1962, per recuperar les seves arrels, emmarcades en un doble exili.
El seu pare, Jordi Solé Tura, obligat a marxar d'Espanya per la seva militància antifranquista els anys 60, ha començat un nou exili interior, aquest cop sense possibilitat de retorn... Ara lluita contra l'Alzheimer. Aquest documental pretén recuperar els records d'unes vides atípiques en què es mesclen personatges històrics i capítols poc coneguts de la guerra freda i la lluita contra el franquisme. L'Albert viatja d'un exili a l'altre intentant recompondre la memòria de la seva família i la seva pròpia memòria.
L'origen de l'Albert és rocambolesc: té tres nacionalitats i cap es correspon amb la del seu lloc de naixement veritable. Fins que no va tenir 10 anys, no li van dir la veritat, que havia nascut a Romania, clandestinament i protegit per la xarxa del PCE a l'exili. Ningú no podia saber que allà hi havia la principal emissora antifranquista, Radio España Independiente, la Pirenaica, on Jordi Solé Tura era l'únic periodista jove. La diferent percepció de l'evolució del règim franquista que es tenia des de dins i des de fora d'Espanya no va trigar gaire a generar conflictes dins les files de la resistència.
La infantesa de l'Albert va estar marcada per la lluita contra el règim, però també per les lluites intestines entre l'aparell del PCE i els renovadors. Com a conseqüència, finalment, Jordi Solé Tura va ser expulsat del partit, juntament amb Jorge Semprún i Fernando Claudín. La família va quedar desemparada i va haver de tornar a Espanya. Els records de l'Albert són les impressions disperses d'un nen: l'empresonament del seu pare, el terror a la policia, les reunions clandestines, les detencions, les converses sobre tortures... Sempre tot relacionat amb la política.
Els diferents personatges que anirà trobant durant el documental l'ajudaran a recompondre el trencaclosques de la memòria, a donar-li forma i a entendre les circumstàncies que van marcar la seva infantesa.
La història arrenca a principis dels anys 60, quan la família es trasllada a Romania, i destaca els fets de l'any 1983, quan el PCE i el PSUC es trenquen i això posa fi als somnis d'una generació de lluitadors. El documental acaba als nostres dies, amb la lluita de Jordi Solé Tura contra la malaltia. Pel camí visitarem la clandestinitat, els darrers anys de la dictadura i la Transició espanyoles i, sobretot, la infantesa atípica del fill d'uns progenitors que van decidir ser coherents amb les seves idees.
Al documental hi participen personatges com ara Santiago Carrillo, Manuel Fraga, Miguel Núñez, Jorge Semprún, Jordi Pujol, Antoni Tàpies, Sergi Pàmies, Carmen Claudín, Jordi Borja, a més de la família de Jordi Solé Tura.
Entre les murs, (La clase) ens mostra les relacions entre un professor de llengua francesa, François i el seu alumnat adolescent. Una mirada a dins l' aula, en un institut multiracial de les afores de Paris. Pel.lícula guanyadora de la Palma d' Or en el festival de Cannes, ha estat nominada com a millor pel.lícula de parla no anglesa en l' edició dels Oscar d' aquest any. Laurent Cantent situa aquest docudrama entre els murs d' un institut, ens presenta les rutines diàries, una mirada a la realitat escolar, a nois i noies de veritat. Un professorat que comença el primer dia del nou curs amb optimisme, paciència, però també amb desànim, contemplar la implicació del professorat, la diferent manera de resoldre els conflictes amb els que es troben, el significat de l' aprendre i ensenyar, d' una manera natural, realista, dura però amb una gran intel.ligènica, bellesa i humanitat. En més de dues hores- sense ni adonar-se- temes com l' autoritat, la moral, la disciplina, la diferència, la diversitat, la confiança, la desigualtat, la identitat, la jerarquia, el poder, l' adolescència, la diversitat cultural, la família, ....passan per la pantalla i ens apropa a aquest microcosmos a on es construeix una bona part de la vida dels adolescents.
Joan Subirats en un article en El Paiscomenta: .......el gran acierto del filme es no darnosrecetas, sinosugerirnos que tenemosenfrente el gran reto de convertir esoslugares de reglas en espaciosdonde la subjetividad de los alumnospuedaexpresarse. Muros que acojanmodos de ser profesor y alumno, que consiganrecogerformasmásamplias y distintas de las actuales de hablar, de pensar, de moverse, de emocionarse, de oponerse, de transformarse, de saber. La última imagen de la película es el aula vacía, a final de curso, con las sillasdesordenadas y los pupitres en eseorden que obliga a la jerarquía y a la tensión. Una clasevacía como vacía se siente la alumna que, unosplanos antes, aborda al profesor y lemanifiestasudesesperanzaantesu total falta de aprendizaje y suvoluntad de no ser excluida. Por mucho que cambiemos las leyes y los planes de estudio, si no cambiamos la clase, si no abrimosventanas en los muros, pocos avances lograremos. Joan Subirats, es catedrático de Ciencia Política de la UAB. Més informació : Una molt bona crítica de la pel.lícula Un post en educadores 21 AngelPuente
...."L' escola ha de ser un lloc a on les criatures aprenguin a fer servir bé les noves tecnologies, a on s' ensenyi la metodologia de treball científic, a on es fomenti l' esperit crític i a on s' aprengui a cooperar i a treballar en equip".
