Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges

dimarts, de febrer 03, 2009

Bucarest, la memòria perduda


El director de "Bucarest, la mèmòria perduda", Albert Solé, busca els records que ha perdut el seu pare, Jordi Solé Tura, malalt d'Alzheimer.

Guanyador d' un premi Goya al millor documental, en la edició de 2009 i del premis Gaudi del cinema català. El documental explica la recerca personal que fa Albert Solé, un periodista nascut a l'exili l'any 1962, per recuperar les seves arrels, emmarcades en un doble exili.

El seu pare, Jordi Solé Tura, obligat a marxar d'Espanya per la seva militància antifranquista els anys 60, ha començat un nou exili interior, aquest cop sense possibilitat de retorn... Ara lluita contra l'Alzheimer. Aquest documental pretén recuperar els records d'unes vides atípiques en què es mesclen personatges històrics i capítols poc coneguts de la guerra freda i la lluita contra el franquisme. L'Albert viatja d'un exili a l'altre intentant recompondre la memòria de la seva família i la seva pròpia memòria.

L'origen de l'Albert és rocambolesc: té tres nacionalitats i cap es correspon amb la del seu lloc de naixement veritable. Fins que no va tenir 10 anys, no li van dir la veritat, que havia nascut a Romania, clandestinament i protegit per la xarxa del PCE a l'exili. Ningú no podia saber que allà hi havia la principal emissora antifranquista, Radio España Independiente, la Pirenaica, on Jordi Solé Tura era l'únic periodista jove. La diferent percepció de l'evolució del règim franquista que es tenia des de dins i des de fora d'Espanya no va trigar gaire a generar conflictes dins les files de la resistència.

La infantesa de l'Albert va estar marcada per la lluita contra el règim, però també per les lluites intestines entre l'aparell del PCE i els renovadors. Com a conseqüència, finalment, Jordi Solé Tura va ser expulsat del partit, juntament amb Jorge Semprún i Fernando Claudín. La família va quedar desemparada i va haver de tornar a Espanya. Els records de l'Albert són les impressions disperses d'un nen: l'empresonament del seu pare, el terror a la policia, les reunions clandestines, les detencions, les converses sobre tortures... Sempre tot relacionat amb la política.

Els diferents personatges que anirà trobant durant el documental l'ajudaran a recompondre el trencaclosques de la memòria, a donar-li forma i a entendre les circumstàncies que van marcar la seva infantesa.

La història arrenca a principis dels anys 60, quan la família es trasllada a Romania, i destaca els fets de l'any 1983, quan el PCE i el PSUC es trenquen i això posa fi als somnis d'una generació de lluitadors. El documental acaba als nostres dies, amb la lluita de Jordi Solé Tura contra la malaltia. Pel camí visitarem la clandestinitat, els darrers anys de la dictadura i la Transició espanyoles i, sobretot, la infantesa atípica del fill d'uns progenitors que van decidir ser coherents amb les seves idees.

Al documental hi participen personatges com ara Santiago Carrillo, Manuel Fraga, Miguel Núñez, Jorge Semprún, Jordi Pujol, Antoni Tàpies, Sergi Pàmies, Carmen Claudín, Jordi Borja, a més de la família de Jordi Solé Tura.

Gràcies Edu3cat



Edu3.cat

divendres, de gener 23, 2009

" LA CLASE", una mirada indiscreta a l' escola.


Entre les murs, (La clase) ens mostra les relacions entre un professor de llengua francesa, François i el seu alumnat adolescent.
Una mirada a dins l' aula, en un institut multiracial de les afores de Paris. Pel.lícula guanyadora de la Palma d' Or en el festival de Cannes, ha estat nominada com a millor pel.lícula de parla no anglesa en l' edició dels Oscar d' aquest any.
Laurent Cantent situa aquest docudrama entre els murs d' un institut, ens presenta les rutines diàries, una mirada a la realitat escolar, a nois i noies de veritat.
Un professorat que comença el primer dia del nou curs amb optimisme, paciència, però també amb desànim, contemplar la implicació del professorat, la diferent manera de resoldre els conflictes amb els que es troben, el significat de l' aprendre i ensenyar, d' una manera natural, realista, dura però amb una gran intel.ligènica, bellesa i humanitat.
En més de dues hores- sense ni adonar-se- temes com l' autoritat, la moral, la disciplina, la diferència, la diversitat, la confiança, la desigualtat, la identitat, la jerarquia, el poder, l' adolescència, la diversitat cultural, la família, ....passan per la pantalla i ens apropa a aquest microcosmos a on es construeix una bona part de la vida dels adolescents.

Joan Subirats en un article en El Pais comenta:
.......el gran acierto del filme es no darnos recetas, sino sugerirnos que tenemos enfrente el gran reto de convertir esos lugares de reglas en espacios donde la subjetividad de los alumnos pueda expresarse. Muros que acojan modos de ser profesor y alumno, que consigan recoger formas más amplias y distintas de las actuales de hablar, de pensar, de moverse, de emocionarse, de oponerse, de transformarse, de saber. La última imagen de la película es el aula vacía, a final de curso, con las sillas desordenadas y los pupitres en ese orden que obliga a la jerarquía y a la tensión. Una clase vacía como vacía se siente la alumna que, unos planos antes, aborda al profesor y le manifiesta su desesperanza ante su total falta de aprendizaje y su voluntad de no ser excluida. Por mucho que cambiemos las leyes y los planes de estudio, si no cambiamos la clase, si no abrimos ventanas en los muros, pocos avances lograremos.

Joan Subirats,
es catedrático de Ciencia Política de la UAB.
Més informació :
Una molt bona crítica de la pel.lícula
Un post en educadores 21
Angel Puente